Segons el meu diccionari de la Real
Academia Española de 1947, xiular és l’acció de tocar el xiulet. Aquest tipus
d’activitat no m’ha seduït mai, és més, els xiulets dels àrbitres de futbol em
molesten per excessius i moltes vegades inapropiats. No obstant, he de
confessar que de jovenet em causaven molta enveja els meus companys que es
posaven dos dits a la boca, em sembla que els índex de cada mà, i aconseguien,
tot expulsant l’aire amb força, un magnífic xiulet. Però entenc que ara, amb la
tecnificació, sigui més pràctic xiular amb un xiulet que posar-se els dits a la
boca amb el risc de que vagi caient la baba.
Jo no sabia que un instrument tan petit
pogués fomentar tanta polèmica a part de la molèstia que pot causar el seu so a
les orelles sensibles. Sens dubte alguna cosa se m’escapa especialment quan
penso que abans, en els espectacles, la gent aplaudia si els agradava i ara uns
aplaudeixen i els altres xiulen per manifestar la seva satisfacció. Això em
desorienta molt i ja no sé si xiular és sinònim de complaença o de rebuig .
Però sembla que altres ments més poblades que la meva interpreten que xiular és
injuriar.
Tota la polèmica dels xiulets del partit
Barça-Atlètic de Bilbao es basa en les injuries al himne nacional o Marxa Reial
que té unes deu lletres diferents, des de la carlista passant per Pemán i
acabant amb Joaquin Sabina. Em sorprèn tanta promiscuïtat de lletres però no
descarto que els avatars de la història espanyola amb la interrupció del himne
durant la República, la substitució per el himne de Riego i el nou ressorgiment
durant el període franquista, hagin afavorit aquesta disbauxa.
Estem davant d’un gran problema. Com sabem
quines persones xiulaven per injuriar i quines ho feien com aplaudiment? El
Comitè contra la violència en el esport ho té molt difícil, si vol ser just,
per conèixer la intencionalitat dels actes i discriminar en conseqüència. Si
interroguen persona a persona serà complicat perquè es tracta d’unes 80.000 i a
més parlant idiomes diferents: català, basc i espanyol. Si la caixa no dona per
contractar molts traductors ens podem trobar que el Comitè no pugui treure
conclusions fins dintre de 30 anys, i a tants anys vista qui sap. . .
El tema del xiulet ja portava de cap als
polítics de Madrid setmanes abans de que es produïren els fets. Recordem les
declaracions d’Esperanza Aguirre i les bajanades dels tertulians i periodistes
del centre amb paraules com : injúries, menyspreu als patriotes, odi, racisme,
xenofòbia i un llarg etc. Amb cada manifestació afavorien les ganes de xiular
d’un públic certament propens. A mi em sembla, i perdoneu el atreviment, que de
fet estaven desitjosos que això passés per després poder arremetre amb fúria
especialment contra els catalans. Els bascos són un altra cosa, estan més
quiets protegits per el drets forals, la majoria parlen castellà, i únicament
es manifesten durant l’Eberri Eguna, dia de la pàtria basca, en el que els
nacionalistes es permeten algunes vel·leïtats sobiranistes. Ni Diades ni “V”,
molesten poc, i a la fi, la pela és la pela.
Ara diuen que el control a la entrada del
camp no va ser correcte. Què esperaven, que escorcollessin als 80.000
espectadors per veure si portaven xiulets? Que intervinguessin els Mossos y/o
la seguretat del camp per fer callar a tota aquesta multitud amb el rics de les
desgràcies que això suposa? La suspensió immediata del joc? No es pot anar
contra tanta gent; és un error. Els ciutadans poden estar identificats o no amb
l’himne i la bandera d’un país. També els tenia la República i els van atacar
amb violència sense miraments. Els xiulets no fan mal, únicament demostren la
disconformitat en front d’un govern que els menysprea i ataca amb tots els
mecanismes que disposa, i són molts.
Com totes les coses a la vida el sentit
comú s’hauria d’imposar sobre altres qüestions, però sembla que el seny no està
a l’abats de tothom i les agressions a Catalunya en són la prova. El problema
no són els xiulets sinó la manca de polítics d’altura capaços d’entendre quina
és la situació.
La primera esmena dels Estats Units permet
cremar la bandera americana davant de la Casa Blanca, en un país on l’ensenya
de la nació es pot veure a moltes cases i el patriotisme i el orgull americà
queden palesos. Fins i tot, es pot veure a les sèries de televisió que porten
un pin a la solapa amb la bandera americana.
Jo no soc partidari de xiular, més per
educació que per altra cosa, però també entenc que els ciutadans tenen el dret
de poder expressar lliurement el seu
descontent com el tenen els altres a aplaudir.
Ara esperem les possibles sancions del Comitè contra la violència i qui sap si
intervindrà la fiscalia. Esperem que tinguin seny i no ajudin a enrarir les
convulses aigües.
J.LL.
3-6-15
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada